Espanya té un problema, i no se'n diu Catalunya

Fa dies, molts dies, massa dies, que sentim parlar fins el cansament del problema català. i tremolo només de pensar en el seu ús en la campanya electoral del 20D, aquesta que formalment no ha començat però que  tots els partits ja han enfilat com una cursa de fons.

Espanya té un problema, sí; bé, potser en té molts.
I un d'ells és Catalunya, sí, però no és EL problema.

Espanya té un problema que és ella mateixa.

Espanya té el problema del seu passat: dictatorial, totalitari, il·legal, paternal amb els seus i repressor amb els que no ho són.  Un passat al que sembla que, per algunes coses, hem tornat i del que a vegades dubto d'haver marxat mai.

Espanya té el problema d'una transició, no diré mal feta perquè potser era l'única que es podia fer en aquell moment, però sí insuficient.  Ens vam pensar que legalitzant alguns partits i redactant una Constitució prou ambigua com per no incomodar -però tampoc acabar d'agradar- ningú, en teníem prou.
I durant 40 anys hem deixat que aquella transició de la por marqués el nostre ritme i amagués sota la catifa de la convivència tranquil·la tota la pudor.  I ens hem cregut que avançàvem, que érem moderns i que no calia girar la vista enrere i posar les coses al seu lloc.  I mentre les coses semblàvem anar bé, érem feliços.

Però, ai las, va arribar la crisi.  I de retruc, no em pregunteu com és possible perquè no ho sabria explicar, van tornar els d'abans -o potser els de sempre.
I ja fa un temps que som menys feliços i alguns no ho són gens.  Però a canvi, l'Espanya de sempre, aquesta que devem portar -sense saber-ho- al nostre ADN, ha ressorgit; i amb ella tota la caspa dissimulada durant anys, i a alguns ja els hi va bé.
Hem tornat, o ens han tornat, a un país empobrit, ingrat, envejós i miserable, que presumeix d'ignorància i menysprea tot el que ignora; un país de finestres tancades que no es cansa de fer fora el talent propi; un país de decepcions acumulades acceptades amb un gregarisme absurd; un país on és millor que no pensis perquè... què sabràs tu de pensar? i que necessita etiquetes per saber si qui les porta és dels bons o dels dolents; un país on els fusells apunten sempre en la mateixa direcció i que no vol l'adversari, ni vençut ni convençut, sinó exterminat.
I aquest país al que hem tornat, o ens han tornat, o del que potser mai no vam marxar, és el veritable problema d'Espanya.

Ara que les eleccions generals del 20D estan a l'horitzó polític, és un bon moment d'afrontar el problema d'Espanya, de ser valents i agosarats en les propostes si de veritat algú hi creu que es pot canviar, de definir de veritat quin model de país i de societat volem, de fugir d'ambigüitats per guanyar vots.
O potser tornarem a deixar passar l'oportunitat, per allò de qui dies passa, anys empeny, i així ens va.









Comentaris

Entrades populars